Antonieta Calabuig Juan (ma uela) va nàixer a Oliva, tal dia com avui, el 10 de gener de l’any 1925. Avui faria 100 anys i ho celebraríem al carrer Sant Vicent, on va passar la major part de la seua vida. Al carrer Sant Vicent hi va arribar amb 3 anys i va viure i treballar al número 36 tota la seua vida.
Antonieta, del vinater, tenia un petit negoci heretat dels meus besavis, que havien vingut des de Beneixama (arrels sempre presents, sobretot el 6 de setembre, quan se celebra l’entrada de Moros i Cristians). El negoci del uelo Eleuterio (pare de ma uela) va durar tres generacions: va passar d’Eleuterio a mon uelo Julio, i d’ell a mon pare i els meus tios, que el van mantenir tot el temps que una feina que consistia a repartir als xicotets negocis (que començaven a desaparèixer) i a les cases va ser viable.
Antonieta va eixir poques vegades del carrer Sant Vicent, la primera per pagar les medicines de sa mare, molt costoses en aquells anys, i per això va anar a París a treballar, tal com van fer tantes i tantes persones de la seua edat. Anaven en tren i, sense saber francès, treballaven de sol a sol en cases riques i tornaven una miqueta menys pobres.
La segona vegada que va anar a París ja estava casada amb mon uelo Julio, també perquè ací la feina era escassa i la necessitat molt gran. Aquesta és la vegada que més recordava Antonieta: vivien en una cambra a l’avinguda de la República, mon uelo, ma uela i mon tio Pedro. La cambra, tal com la descrivia ma uela, era molt petita i sense cap luxe, lo justet per a viure i treballar. Avui en dia diríem que es tractava d’un pis tipus loft i d’estil minimalista, però en aquella època era misèria i prou, no s’adornaven tant les coses. Ma uela no va viatjar molt, però va anar a les Canàries i a Santiago i s’ho va passar de categoria. A Santiago vam anar juntes, encara que jo era molt menuda i no me’n recorde de res.
De les millors coses que tenia Antonieta era la seua mà per a la cuina i que era una consentidora absoluta; ens deixava jugar a fer tendes d’indis amb tots els mobles i llençols de casa i el més sorprenent de tot? Si havien quedat bé, ens deixava tenir-les muntades més d’un dia!
Cap al final de la seua vida, la memòria li anava fallant, però sempre recordava que tenia 5 fills i 12 nets. Repassar els noms de tots era una de les tasques de memòria que repetíem mil i una vegades juntes. Avui, la seua descendència és més gran i ja són 9 els rebesnets que tindria.
La veritat és que dir que la trobe a faltar és molt típic, com un clàssic d’allò que es diu sempre quan trobes a faltar algú que és important i que ja no està… però és tan cert que ens van quedar moltes coses per contar-nos que no dir-ho seria com obviar el més important. De la mancança he aprés tant com de la sort d’haver compartit uns anys preciosos de la meua vida amb ella. He aprés que abans de penjar el telèfon s’ha de dir “t’estime”, i que sempre, sempre, sempre ens faltaran petons. Fa temps que crec que la meua passió per la fotografia i el seu valor documental també venen d’aquells anys i de totes les fotos que li faria avui si celebràrem juntes aquest centenari.
Antonieta, t’estime i continue tenint present en el meu dia a dia moltes de les coses que em vas dir, perquè, encara que la memòria et jugava males passades, l’amor pels teus era més gran i sempre ho vas demostrar.
Seguirem recordant el teu dia (almenys) 100 anys més.
Júlia Esteve Fuster
